Verso clásico Verso libre Prosa poética Relato
Perfil Mis poemas Mis comentarios Mis favoritos
Cerrar sesión

Un pingüí al Pol Nord

El professor de ciències és simpàtic, sempre em somriu quan em dona la feina: fulls plens d’esquemes, dibuixos i paraules noves que he d’aprendre. Però quan comença la classe sovint s’oblida de mi, fins que al cap d’una estona em mira i, amb una expressió de recança, s’acosta per preguntar-me: “Què, com va? Has entès l’explicació?”. Així són les coses, des que vaig arribar a Barcelona i vaig començar a venir a l’institut. Però avui ha passat una cosa una mica diferent i, perquè m’entengueu, us he d’explicar abans com és la meva vida aquí.
Quan vaig arribar, fa uns mesos, m’estava moltes hores a l’aula d’acollida aprenent català, fins que la Lídia em va dir que ja l’entenia una mica i podia seguir algunes classes. Al principi tenia por dels companys, com em tractarien? Es riurien de mi? Em parlarien? Però la veritat és que van ser amables, em preguntaven coses sobre el meu país, sobre la meva escola, però jo em posava vermella i només era capaç de contestar amb monosíl•labs. Així i tot no m’han deixat mai de banda, sobre tot la Diana, sempre pendent de mi, quan canviem de classe o al pati. Jo la segueixo a tot arreu, i als seus amics, m’estic allà amb ells, callada, escoltant les seves converses que barregen català i castellà a velocitat de vertigen i em sembla que mai seré capaç d’entendre’ls. Aleshores desconnecto i penso en els amics que vaig deixar al meu país, què estaran fent? Em trobaran a faltar?
La primera classe a la que vaig anar, fora de l’aula d’acollida, va ser la de matemàtiques, “els nombres són iguals a tot arreu” em va dir la Lídia. Així que vaig arribar, la professora em va fer una prova per avaluar el que sabia i l’endemà va començar a donar-me llistes interminables d’exercicis, no em resultaven difícils, les mates se’m donen bé, però m’avorria una mica. Ha anat passant el temps i ara ja vaig a moltes altres classes, però de vegades els professors no se n’adonen que soc allà. Crec que és pel meu aspecte tan europeu, si tingués la pell d’un altre color o vestís robes exòtiques potser em veurien més i se’n recordarien que no entenc moltes de les coses que expliquen a classe.
Però avui ha passat una cosa inesperada, una cosa que us vull explicar. Com deia, estava a classe de ciències, la meva assignatura favorita des de sempre, m’encanten els animals i vull ser veterinària. M’agrada mirar els documentals de la tele i llegir llibres sobre natura. El professor parlava dels animals de l’Àrtic mentre posava imatges a la pantalla i aquest cop jo seguia totes les explicacions, mentre que alguns dels meus companys xiuxiuejaven entre ells, acabaven de pressa els deures d’anglès o jugaven dissimuladament amb el mòbil. Finalment, al professor se li ha acabat la paciència i ha començat a preguntar a la classe pel contingut de la seva explicació. Els meus companys han començat a balbucejar noms d’animals: ossos polars, foques, balenes, pingüins. “Pingüins?”, ha preguntat ell amb cara de pocs amics, semblava molt enfadat, a punt de posar un examen sorpresa o un treball sobre el tema. El silenci es podia tallar i, aleshores, he parlat a classe per primer cop des que soc aquí, he aixecat la veu i he dit: “No hi ha pingüins al Pol Nord, els pingüins viuen al Pol Sud”. Tothom s’ha girat per mirar-me, he sentit com la vermellor em pujava al rostre, però el professor ha tornat a somriure i se li ha passat de cop l’empipament, m’ha mirat i ha dit: “Molt bé, Sofia!” I jo he pensat que potser soc una mica com un pingüí que han traslladat al Pol Nord, sembla que sigui a casa meva, però encara no m’hi sento, potser amb el temps...
4
sin comentarios 51 lecturas concursobac karma: 46