Verso clásico Verso libre Prosa poética Relato
Perfil Mis poemas Mis comentarios Mis favoritos
Cerrar sesión

La Soledad

Es diu Soledad, encara que tothom li diu Sole. La seva mare va encertar amb aquest nom. A ella no li agrada, però així es deia la seva padrina i abans passava això, posaven uns noms que ara no els posarien, de tant lletjos que són.
Ara viu sola en un edifici que abans estava ple de veïns. Conta les monedes que li queda per acabar el mes, menys mal que només falten uns dies per cobrar els diners de la pensió. Ha de fer comptes cada primer de mes perquè sinó no arriba. Això va ser unes de les coses que em va dir al poc temps de conèixer-nos.
És una dona prima i una mica encorbada pels anys. Té la cara plena d’arrugues per tants anys treballant a ple sol. Els seus ulls són petits i enfonsats, tan que es pot llegir una gran historia. El nas aguilenc i la boca petita, tan petita que gairebé no tinc llavis.
Cada dia va a l’església que hi ha dos carrers més enllà. Sempre ha sigut una persona molt devota i la fe li reconforta en aquests moments difícils. En sortir s’asseu en un banc que hi ha al parc i pensa com de diferent hagués sigut si el Ramon no la hagués deixat sola tan aviat. Els seus fills van marxar fa temps, al principi la trucaven cada pocs dies, després el temps s’espaiava i al final feien torns entre ells per trucar-la. Ningú volia fer-se responsable d’ella, teníem molta feina, i ara la Sole no sabia quants mesos feia que no hi havia parlat amb ningú. Les trucades omplia el buit que havia deixat el pare dels fills. Les trucades van desaparèixer i amb elles una petita assignació que la ajudava per completar la paga de vídua. Després d’un període de temps en que no va rebre aquesta assignació va d’haver de treure el telèfon, ja no podia pagar el rebut.
En una d’aquestes xerrades em va explicar com era la vida aquí, abans que l’edifici es quedés tan vell i sol com ella. Va començar per parlar-ne de les seves veïnes.
Estava la Maria que vivia al pis de dalt, aquesta dona només tenia un nen, perquè després del part havia tingut unes febres molt altes per una infecció i ja no va poder tenir més. Després estava l’Adriana, aquesta la tenia al mateix replà, i amb la que tenia més confiança, aviat ens deixaven els nanos l’una a l’altra sobre tot quan havíem de fer doble torn a la fabrica. Ho havíem parlat entre nosaltres. Una treballava i l’altra cuidava dels nanos. Vam parlar amb el nostre cap, el fet de que tinguessin el torn diferent i ens ho van concedir . El propietari era un bon home i un bon cap. A sota vivia la Fina, una mare soltera, a la pobra el seu xicot la va deixar abans de casar-se i va venir a viure amb la seva mare. Al principi estava a la boca de la gent de tot el carrer, però es va guanyar el respecte de tothom quan va dirigir una protesta per salvar-li el lloc a la feina a una companya.
Amb tanta criatura semblava el pati de l’escola , perquè a més, s’afegien els nanos d’altres finques del carrer perquè aquest pati era el preferit. En aquella època es vivia amb moltes dificultats però se contrarestava amb la solidaritat de tots nosaltres.
A poc a poc els infants anaven creixent i nosaltres ens feien cada cop mes grans, però la vida continuava en el nostre carrer fins que van començar a casar-se els nostres fills i filles. Al principi bé, però la Maria va ser la primer en quedar-se vídua i el seu nen se la portar a casa seva perquè no estigués sola i així donava un cop de mà per cuidar al petit. Després l’Adriana es va mudar al poble, ja ho deia ella, que quan es jubilessin tornarien a fer una vida tranquil.la, que ja era hora de descansar. La Fina seguia com jo a la finca. La seva mare era ja massa gran per fer-la canviar de pis ja que s’havia quedat cega i aquest ja el coneixia i es podia quedar sola al menys les hores que ella era a la feina. Però no va passar gaire temps quan va morir i també ella va marxar amb la seva nena a la qual li havien donat plaça de mestra en una escola. Així és va quedar buidar aquesta finca. Abans plena de vida i ara amb escletxes, s’ha fet vella com jo .Aleshores va arriba runa família per omplir-ne una altra vegada de rialles. Venien del Marroc. Eren molt macos i no entenia perquè la gent parlava tan malament de les persones que venen d’uns altres llocs. Ella es diu Amina i sempre tenia la porta oberta, com ho feia allà en el seu poble. A vegades ens asseiem al pati i xarràvem. Ella no comprenia com es podia deixar soles a les persones grans. En el seu país aquestes persones se’ls cuidava i respectava molt.
Tot això m’ho deia a mi. Jo soc l’Helena i vaig tenir el plaer de conèixer aquesta dona per una bretolada amb la colla i per pagar la multa ens vam assignar serveis socials. Al principi em feia nosa, però després d’unes setmanes vaig començar a entendre que hem de tenir cura dels nostres avis i avies. Jo li havia de fer companyia i fer-li una mica més còmode la estona que hi era amb ella. Li acompanyava al metge, li portava les poques coses que comprava per la seva subsistència. A vegades se li escampava una llàgrima, sobretot quan parlava de la seva família. Malgrat estar sola, ella no volia ser una carrega per ningú. I per això no li havia dit res de la seva situació als seus fills, ells havien de fer la seva vida i els comprenia.
Una de les nores es va enfadar amb ella i li va prohibir tornar a casa seva. El seu fill anava a veure-la cada dissabte fins que vam caviar de lloc de residencia. I va ser aleshores quan va decidir no intervenir mai més en la vida dels nanos i els hi va deixar marxar. Em sorprenia la força que en tenia, encara que físicament no ho semblava. Jo vaig seguir visitant-la després d’haver complert les meves hores assignades. Ara no era una obligació, era un plaer donar suport i quan es trobava bé fèiem una passejada. A vegades li demanava consell i em feia veure que al final sempre depens d’alguna persona i que hi ha que deixar enrere les diferencies i demanar perdó quan calgui, això no em fa ser menys.
La vaig veure per última vegada uns dies abans de Nadal per dir-li que vindria a casa meva, no volia que estigués sola, duia uns dies que no es trobava bé. Però quan vaig arribar la vaig trobar en el seu llit era estrany, perquè sempre que quedàvem ja estava preparada en arribar jo. Pensava que estava dormida però, ja s’havia marxat amb el seu Ramón. Vaig trucar al 112 ràpidament però no van poder fer res. Va ser el Nadal més trist que havia viscut mai. En aquells moment vaig pensar en això que deia de la seva mare i el seu nom ,Soledad.
Aquesta dona em va ensenyar que els pares no són una carga, que sense ells no seriem en aquest món, i que per tan se’ls ha de respectar i cuidar perquè després ja no cal les lamentacions. Conèixer-la va ser una de les millors experiència de la meva vida, malgrat les adversitats sempre hi ha que veure la part positiva i continuar endavant. Tot té solució.
2
sin comentarios 14 lecturas relato karma: 23