Verso clásico Verso libre Prosa poética Relato
Perfil Mis poemas Mis comentarios Mis favoritos
Cerrar sesión

encontrados: 22, tiempo total: 0.004 segundos rss2

L´ home inquiet

L´home inquiet,
erm,
feréstec,
onànic,
eixalabrat,
camina.

Perdut entre milions
d´entelèquies
esparverants,
segueix caminant.

Assetjat
per exèrcits virtuals
al servei
de mesquins
interessos
i fosques conjures
no dubta,
continua caminant.

Abassegat, escanyat,
per post-modernes
plagues bíbliques.
Enclotat dins abisals esvorancs,
no es detura mai

L´home inquiet,
residual,
abrupte,
lasciu,
esvalotat
No deixarà mai de caminar.


Antoni Garcia Iranzo ® & © 2 abril 2020
antonigarcia69@yahoo.com
2
sin comentarios 69 lecturas versoclasico karma: 33

Obsolescència programada

Primer va ser l´obsolescència espontània,

més tard la programada.

Se n´ havia parlat en un principi

d´ obsolescència de consum,

va acabar sent humana.


Obsolescència humana programada,

Segona solució final.



Antoni Garcia Iranzo ® & ©
6 de març 2020
antonigarcia69@yahoo.com
9
2comentarios 124 lecturas prosapoetica karma: 105

Moments d´ esbarjo

I en aquells moments de
lleuger esbarjo
no només qui parlava
era el poeta,
els comediants feien comèdia,
els músics feien música,
el narradors narraven.

i els ancians,
sobretot els ancians,
amb la pell solcada,
farcida de vida,
parlaven i parlaven,
encantaven i s´encantaven

No se´ls s´hi estrafeia mai la veu,
dolça, serena i ferma alhora.

La gernació escoltava
en un silenci exacte, precís
embadalida
amb els ulls com a planetes de nou,
resseguia amb sepulcral respecte
les històries dels ancians.

I aleshores aquestes històries
esdevenien lliçons.


Antoni Garcia Iranzo ® & ©
abril 2018
antonigarcia69@yahoo.com
10
sin comentarios 116 lecturas prosapoetica karma: 101

Als teus llavis - En tus labios (en castellano)

A la llera dels teus llavis
sobreviu el silenci.

Tossut, tenaç,
lleugerament esquerp a cops
però amb certs brins
de lucidesa
i una actitud
preclara.

És només
una subtil cadència
que amanyaga,
un remanent
exhaustiu
de la nostra
vaga,
però preuada
existència.

Castellà:

En el lecho de tus labios
sobrevive el silencio.

Terco, tenaz,
ligeramente arisco a veces
pero con ciertos indicios
de lucidez
y una actitud
preclara.

Es sólo
una sutil cadencia
que arrulla,
un remanente
exhaustivo
de nuestra
vaga,
pero preciada
existencia.

Antoni Garcia Iranzo
-Cantautor i poeta catalâ-
1960 - Vés tu a saber quan.. !
antonigarcia69@yahoo.com
13
10comentarios 252 lecturas versolibre karma: 96

Declaració de principis

Tàctica
i estratègia
són
dues
paraules
que
a hores d´ara
encara
no
s´avénen
massa

als meus
paràmetres
mentals,
al
meu
diccionari
existencial.

Potser la rauxa,
potser el desig,
potser
l´esperit
de revolta,
potser
el rampell
esbojarrat,
ho facin millor,
amb un xic més
de l´empatia
necessària
per tal d´arribar
tots plegats a ser simbiosi.


Antoni Garcia Iranzo ® & ©
26- 02-2020 1987
antonigarcia69@yahoo.com
4
sin comentarios 57 lecturas catala karma: 58

La llibertat

Tot just en aquell moment
mentre l´home bacainava babejant
entre incerts bromalls d´existència
de cop i volta aparegué la Llibertat;
Se li atansà, l´ assenyalà amb el dit
i, amb una veu molt, però molt clara,
li diguè:

-Si no desobeeixes no em tindràs mai, tros de babau!!

Antoni Garcia Iranzo ® & © 2020
antonigarcia69@yahoo.com
4
sin comentarios 70 lecturas prosapoetica karma: 57

Agulles d´estendre la roba

A les teulades,
tot ple de cordills,
al costat de les antenes,
on bufava el fí i exacte oratge
que ens petonejava les galtes,
i ens les encenia,
amb un lleuger toc galià potser,
allà, allà hi eres tu,
bonica i generosa com sempre,
subtil, preuada, eficient.

Un xic emborronada potser
per l´atzarós missatge
de l´aire que ens prenia
l´ànima.
Però amb aquell esperit arrampellat
que tant em regirava
i em duia sempre per
camins de desitjos inaturables.

Allà hi eres tu,
bàsicament perfecte,
cruelment sublim
i jo simplement,
et desitjava a tu,
al teu alè,
i a la teva esma.



Antoni Garcia Iranzo -
Poemari Inconcret 2019
Editorial Comte D´Aure
-All rigts reserved-
2
sin comentarios 70 lecturas catala karma: 20

Visc

Visc
en el tros
de món
que m´ha tocat
en sort.

Bocadadat,
absort,
contemplo amb parsimònia
tot el bo
que hi ha
al meu voltant,
potser massa gentada.
Potser massa fressa també,
però ho faig amb aquest
punt de dolça sornegueria
tan pròpia dels ambigus.

Entremaliat m´adresso
cap a planúries mentals
més extenses,
cap allá on res no em reclama
ni res és etern.

Camino del cert vers el lloc
on la reiterada obstinació
de la histôria sigui només un miratge

Antoni Garcia Iranzo ® & © 2019
antonigarcia69@yahoo.com
12
13comentarios 157 lecturas versolibre karma: 109

Carme

Oh, Carme!!

Els teus ulls són l´anhel....
l´oceà immens dels meus somnis
on he naufragat.
Espero trobar una illa petita
enmig de tanta mar,
espero trobar un petit recer
on poder subsistir.
Car els teus ulls són cruels,
cruels i dolços alhora,
són màgics, cínics, lúbrics, líbids,
escèptics i indiferents.
Caòtics i despòtics,
són tendres i cromàtics,
són la immensa garjola
on resto empresonat.

Oh, Carme!!

Els teus ulls són l´anhel....
la terrassa, l´ampli mirador
des d´on divisem
l´espectacle del teu cos.
de debò, no tinc vertígen,
no temo caure al buit,
car sempre em deturaria
el suau cotó dels teus pits.
Els teus llavis són pragmàtics,
pragmàtics i volàtils,
són àlgids, enigmàtics,
mòrbids i irreverents.
Caòtics i despòtics;
són tendres i cromàtics-
Són sucre fí que empalaga
la set dels meus sentits.


ntoni Garcia Iranzo ® & © 1965
antonigarcia69@yahoo.com
1
sin comentarios 70 lecturas catala karma: 15

No en té de títol

Vàrem nèixer prohibits
i duiem ja injectat a foc
el regust àcid
i tenaç
de l´escomesa.

Crescuts a empentes,
duiem ja també
als nostres ulls d´alabastre
i a la nostra pell de banús
la taca
malaltissa
de la misèria.

Sobrevivíem amb ella,
era la nostra companya
no estimada,
la nostra llàntia perenne.

Fins que l´obediència
va deixar de ser dogma.

Aleshores vam començar ser lliures.



Antoni Garcia Iranzo
-Cantautor i poeta catalâ-
1960 - Vés tu a saber quan.. !
antonigarcia69@yahoo.com
19
1comentarios 204 lecturas versolibre karma: 88

He volgut

He volgut
posar els meus
pensaments
al capdemunt de tot,
enlairar-los
fins al topall
de l´existència.

He volgut tocar
desitjos
amb les mans,
remenenar
la seva textura silent,
acaronar-la.

Escoltar també
el gentil xiuxiueig,
l´apaivagat retruny,
el dolç grinyol
de les idees
circulant per les
autopistes
del cervell
com si fossin
atrotinats tuc-tucs
esbojarrats.

Caòtica constància nostra
aquesta que ens impulsa!

I l´he volgut fer simplement
perquê calia.

Antoni G. Iranzo ® & ©
antonigarcia69@yahoo.com
3
sin comentarios 62 lecturas catala karma: 30

El fill de la por - EL hijo del miedo

Té por
el fill
de la por?

El fill de la por
ja no en té pas de por!!!

Car l´ha perdut pels camins,
entre lluites i bregues,
enmig de feréstecs terrabastalls.
L´ha perdut no pas sobtadament,
sinó esmicolant els seus neguits per terre
i reconfigurant
constantment el seu cervell
a cada instant de vida.

El fill de la por
ja no en tindrà mai més de por!!

Antoni Garcia Iranzo -18 març -

--

TIene miedo
el hijo
del miedo?

El hijo del miedo
ya no tiene miedo!

Puesto que lo perdió por los caminos,
entre luchas y bregas.
En medio de agrestes cataclismos.
No lo ha perdido súbitamente
sino deshaciendo sus inquietudes por el suelo
y reconfigurando
constantemente su cerebro
a cada instante de vida.

El hijo del miedo
ya nunca más tendrá miedo.


Antoni G. Iranzo ® & ©
antonigarcia69@yahoo.com
2
sin comentarios 74 lecturas versoclasico karma: 22

L´home estoic

Camina l´home estoic,
avança.

Lent i inexorable,
solcat de bregues, nu,
erm d´incofessables desitjos.

Camina,
no pas a batzegades,
sinó amb un ferm
esperit,
resilient,
tenaç,
amb una ment
insolcable.

Camina cap a d´altres espais,
cap a d´altres eterietats.

Rep empenys, rep trabetes,
paraules beneïdes i paraules malmeses.
Rep de mena.

Neva, plou , venteja,
crema, llampega,
eix el sol, neix la calma,
ionitza,
trona i retrona,
bombardeja, erupciona,
atomitza i nuclearitza.

Però, impertèrrit, camina,
sense cap brí d´acidesa al rostre,
sense cap nota que denoti
el regust amarg del no res.

Inescrutable, silent, altiu
potser amb un cert toc d´ironia també,
mai es detura.
Jura i abjura
segons el seu tarannà.

És l´home estoic
no pas l´estàtic.


Antoni Garcia Iranzo ® & © 2019
antonigarcia69@yahoo.com
2
sin comentarios 43 lecturas versolibre karma: 20

¿Por qué escribo cuando escribo?

Hay un momento en que la palabra oral necesita ser escrita. Como si ocupara otro momento de la historia. Otro cantar, como el tango.

Un momento que allana las posibilidades más básicas desde la invención de la escritura. Desde que aprendimos que debemos anotar las cosas para no olvidarlas. ¿Realmente olvidamos todo lo que no anotamos? No, rotundamente no. Porque entran en juego acciones mentales que hacen que no nos olvidemos. La memoria selectiva, dicen.

Escribir es poner fin y dar comienzo. Es un punto de partida y llegada al mismo tiempo. Como un túnel íntergaláctico que vaya a saber a dónde nos conecta. Es terminar de hacer real lo verbalizado. Porque a las palabras se las lleva el viento, y el viento, sopla cada vez más fuerte.

Escribir implica escribir. Pasarlo a otro soporte, perder la inmediatez que tienen los días de invierno. La calidez que tiene la primavera. Bajarle la velocidad a la locución descontrolada. Saludar con palabras y besos, cruzar la frontera con el mensaje. ¿Besos? Sí, piensen en cuántas palabras se necesitan para un beso. Cientos, miles, algunas pocas. Da lo mismo. Se necesitan al menos dos: te amo.

Pero escribir también es dedicarte un momento único. Sentir los sentimientos desde la cabeza hasta el acto mismo. Es confesarnos, pedir perdón, declarar la guerra y rehacer constantemente la oración. Borrarla, mejorarla, no cometer los mismos errores, tomar distancia y volver a comenzar. La vida misma. La escritura.

No escribo para esconderme en mis palabras. Nada más errado, que pensar que un escritor se esconde. Se ponen en juego los sentimiento y las emociones, se construyen mundos que nunca existieron o se reviven otros que murieron. Se nutren historias de las historias, pero nunca se esconden. Jamás.

Esconderse en las palabras, o entre ellas, es tartamudear una carta de amor, no cantar en la ducha. Decirlo en voz bajita, aceptar con vehemencia lo que no estamos de acuerdo. Yo, prefiero la voz fuerte y clara, las palabras duras y escritas, mi amigo. Que la vida se nos pasa escribiendo.
leer más   
15
10comentarios 126 lecturas relato karma: 80

Se viene libro: Generación Rota

Tras meses y meses de preparación, rechazos, dudas y noches en vela, por fin puedo presentaros el sueño de una vida: Generación Rota.

Siempre he escrito como vía de escape, como forma de plasmar mi día a día, como la mejor herramienta para dar rienda suelta a mis sentimientos.

Años y años de escritura y poesía me han guiado hasta aquí, hasta el momento y lugar en que he decidido reivindicar los versos y construir con ellos la trinchera tras la que dar cobijo a tantos y tantos que se han sentido alguna vez desamparados bajo este sistema que no deja de ahogarnos.

Es la hora de transformar la realidad y unirnos, porque juntos somos más fuertes y ya era tiempo de que la poesía recuperase su lugar en esta batalla y gritase las cosas altas y claras.

Si este libro ayuda, aunque sea un poco, a resistir, soñar y mantener las esperanzas, habrá cumplido su cometido.

43 poemas y 131 páginas de amor, soledad, rebeldía y resistencia.

"Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños."
10
7comentarios 105 lecturas prosapoetica karma: 106

En Pol Giga 41 ( la implantació)

En Pol Giga 41 s´havia despertat a mitjanit, suat, neguitós, amb les mans tremoloses.
El seu cap era una immensa voràgine de dubtes.
Era normal que un jovenet com ell que, havia treballat de valent, seguint sempre els dictats del gran poder establert, submís i complaent, estigués tant nerviós el dia de la seva primera implantació.
S´havia divertit també, no cal dir-ho, però sempre en la seva justa mesura.
Era un concepte nou que el règim havia planificat i imposat a la població contundentment: "la diversió amb rigor i asèpsia ".

El jovent d´aquell segle era molt diferent al del segle anterior, no era esbojarrat, ni etílic, ni sorollós de mena, no es llençava de dalt les balconades dels hotels i de les cases tan tard a la nit o potser a trenc d´alba, amb els ulls vermells i inflats de no sabem pas quines substàncies que deurien hagut de prendre.
Gràcies als grans senyors totes aquestes pràctiques ja no es feien, formaven part d´una història oblidada, no calia pas recordar-la doncs, va ser molt nociva.

Era un jovent entusiasta, potser un pel asèptic però disciplinat. Ordenat i sobretot, el més important, submís, una submissió messella que encaterinava als poderosos.

El gran ordre, emanat del caos generat arrel d´antigues crisis mundials havia ordenat eixamplar la base de dades dels antics documents personals d´identitat.
Així doncs en els nous carnets podien figurar dades com l´ ISG (índex de submissió global) o El GFOE (Grau de fidelitat a l´ordre) entre moltíssimes d´altres.
Semblaven conceptes similars però el règim diferenciava molt bé entre la submissió
i la fidelitat, això els havia donat resultat.

En el cas dels joves aquests índexs eren essencials per a la concessió de beques
d´estudis, era necessària una molt bona puntuació.
Bé, en general era necessària en gairebé tots els àmbit vitals, doncs el gran poder establert era com un gegantí insecte golut d´ànsia que tot ho control·lava.
En Pol tenia un altíssim índex ISG i havia complert aquell any l´edat necessària per ser guardonat amb la seva primera beca i així va ser.

Era el començament de tot, per això es trobava així, amb aquesta barreja estranya
d´excitació, alegria i nerviosisme. Una sensació diferent a d´altres vegades.
Li havia costat molt decidir la carrera que volia fer, s´ho havia rumiat, pensat i repensat, sospesat minuciosament, cada avantatge, cada inconvenient.
Aquesta era una decisió que encara es podia prendre a títol personal, tot i que el gran poder establert estava considerant de manera seriosa crear un comité de designacions
per tal que fos aquesta entitat la que encarragués la carrera que havia de fer cada jove. Assegurant-se d´aquesta manera la intervenció de l´estat.
En Pol pertanyia doncs a la darrera tongada, la darrera lleva de joves que podia decidir el seu futur, de tot això ell no en sabia res.
De fet gairebé ningú sabia res de les cuites que es planejaven a les altes magistratures.
El cas era que era hora de parar la mà i rebre la beca!!!

Així doncs, tot i que nerviós, es va treure la son de les orelles, va anar cap a la dutxa de pet, es va va empolainar de valent, va besar tendrament i amorosa les galtonetes de la iaiona que jeia plàcidament a la tumbona recordant temps analògics pretèrits, tot i que no era pas de les persones més velles, la iaiona als seus 165 anys encara s´hi trobava prou en forma.
Un cop fet el petonet de rigor Pol s´adressà ja amb pas ferm i decidit cap a la Via dels grans Senyors del Món 45, de la ciutat de Barcelon-c. XX, on hi havia la clínica.
Només era a un parell de minutets en moto-aèro-mòvil des de casa seva.

Un cop dins el complex hospitalari, assegudet ell, no va caldre esperar-se massa.
Només va trigar tres o quatre minuts en sonar el seu nom per megafonia.
Una infermera tota vestida de blanc, un blanc argentat i una mica agressiu a la vista
la va rebre molt amablement i amb una veu també molt subtil es va atansar cap a ell
i el va acompanyar cadenciosament cap al quiròfan.
Ambdues sil·luetes es feren fonedisses a poc a poc enmig d´un llarg i neutre passadís.
Pràcticament en un no-res estaria llesta la cosa.

Al cap de deu minuts justos aquell noiet tímid i arraulit dins seu va sortir amb un llarg somriure al rostre, tot ple de satisfacció, perquè sortia ja amb el primer curs
d´enginyeria militar que els altíssims doctors de l´ordre havien implantat al seu cervell mitjançant un petit micro-xip incrustat entre circuits.
Ja tenia el primer curs de la carrera!
Ara tocava uns mesos més de deliciosa bondat i renovada submissió al règim que li
atorgava d´aquella tant generosa manera els coneixements necessaris per bastir el seu futur. Molt malament haurien d´anar les coses per no rebre també més tard, d´acord amb els plaços que marca la llei, el segon curs.

Content, satisfet amb el sistema, però amb una petita preocupació que l´amoïnava
els darrers temps.
El fet és que feia ja un seguit de mesos Pol tenia unes sensacions i uns somnis prou inquietants. El seu cap es farcia d´un retruny de crits, protestes, banderes, resistències variades, un batibull d´imatges.
Crits de llibertat pels presos. Els carrers seran sempre nostres!!
Molt difuminat tot, difús, com un reclam amarg també.
I l´estimat Pol no sabia del cert, dubtava si eren somnis banals, memòria geno-antropomòrfica que circulava de generació en generació o algun algoritme perdut
enmig de l´espai-temps, vés tu a saber!
Això el neguitejava força però de ben cert que algun dia ho hauria d´esbrinar.

Antoni Garcia Iranzo ® & © Juny 2019
antonigarcia69@yahoo.com
1
sin comentarios 33 lecturas relato karma: 12

La por - El miedo

La
por

por
de
no
fer
por.

Paradigmàtica
realitat dels nostres dies!

El
miedo
tiene
miedo
de
no
dar
miedo.

Paradigmática
realidad de nuestros dias!


25-02-2020
Antoni Garcia Iranzo ® & © 2020
antonigarcia69@yahoo.com
3
2comentarios 78 lecturas catala karma: 36

Nuevos alimentos del poema

Por donde la eczema no pueda lindar
con el bosque perdido de mi cuerpo.
Por donde las estrategias y confines
no alcancen las testamentarias medidas del agua.
Por donde los plagios tiemblen
a cada decibelio amoroso de mi voz.
Por donde las imitaciones se escondan
a cada arpegio loco de mi guitarra.

Tú, aquí, sentado, ebrio de locura.
Laringe ensangrentada.
Almanaque que atribuye
sucios ruidos de mar.

Por donde la podredumbre no alcance las notas de mi nombre,
por donde el aire se me relega a otras galaxias.

Él, aquí, llorando, beodo de amargura.
Pañuelo de requisa.
Nariz polucionada.
Resonancia que delata
sus pasiones y residuos.

Por donde la saeta no rie, sino canta,
sandalia sin pie alguno.



Antoni Garcia Iranzo ® & ©
antonigarcia69@yahoo.com
Bercelona y despeinado (1978)
leer más   
3
sin comentarios 51 lecturas versolibre karma: 25

Ja hi èrem

A l´estretor
i al daltabaix
ja hi èrem avesats,
calia saber ara
com respondríem
a les llums
nítides
i amples
avingudes
de
la llibertat
quan arribéssim.

Antoni Garcia Iranzo ® & © 2019
del proper llibre, si és que surt,
Poemari Concret (La pell del poder)
antonigarcia69@yahoo.com
2
sin comentarios 66 lecturas catala karma: 19

En català i castellà també

Esbosso un lleuger
somriure glaçat
enmig de tant d´esglai
i només desitjo
que m´amari
un dolç plugim
de petons.

--

Esbozo una ligera
sonrisa helada
en medio de tanto espanto
y sólo deseo
que me empape
una dulce llovizna
de besos.


Antoni Garcia Iranzo ® & © 2019
antonigarcia69@yahoo.com
3
sin comentarios 51 lecturas versolibre karma: 54
« anterior12