Verso clásico Verso libre Prosa poética Relato
Perfil Mis poemas Mis comentarios Mis favoritos
Cerrar sesión

Dietari

Contemplo com el mur esquerre de la torre de la catedral s’il·lumina amb els primers rajos de sol. Cada dia. En aquesta època la claror gèlida hi llisca a primera hora. Una carta mal jugada. Des de la meva penombra veig com es desperta la ciutat. Ella passa. Cada dia. Amb la bufanda embolicada i les mans enguantades manté un pas ràpid i ferm com per espolsar-se la temperatura baixa, massa baixa, de vegades glacial, d’aquesta primera hora. El cap cot i la mirada fixada en les llombardes grises de la plaça, aliena al que passa al seu entorn. Com tothom. Els gossos d’alguns veïns alliberen la seva continència nocturna a escassos metres d’on sóc jo. Fa fred i sec arraulit amb les mans dins les butxaques acompanyat de la meva solitud. Imperceptible.

Observo la paret esquerra de la torre de la catedral. Com cada dia. El cable blanc apareix de sota el barret de llana que li tapa les orelles i s’amaga a la bossa que duu creuada per sobre el pit. La cremallera de la jaqueta, cordada. Una farsa del destí. Fa fred. Ella ha creuat la plaça apressadament, absent a tot, com tothom, probablement al ritme de la música. Dos coloms es barallen per un crostó de pa. Ahir vaig sopar. La gelor del formigó em va calant els ossos mentre consumeixo la darrera burilla. Inapreciable.

Fixo la mirada en l’estructura que sosté l’agulla esquerra de la catedral. Avui a les fosques sota el cel encapotat per uns núvols amenaçadors, sembla més vella que mai. Ella apareix, com cada dia, per l’avinguda que desemboca per l’esquerra a la plaça. Porta una gavardina que l’aixopluga de les gotes que comencen a caure amb força teixint una cortina d’aigua. Sóc a terra embolcallat amb la manta, m’empara el cobert d’un entrant. Un tomb cruel de l’atzar. El vent glaçat que baixa de la muntanya m’espetega contra el cos massa vulnerable encara, malgrat la duresa del sòl que em fa de jaç, malgrat les inclemències, malgrat les llargues hores de soledat, malgrat... tot. Les gavines que xisclaven al cel emplomat abans de la tempesta han desaparegut i el silenci abraça la plaça. El vent ha fet caure la seva caputxa i s’ha aturat, ha aixecat el cap per cobrir-se, i m’ha vist. Advertit.

Descobreixo amb sorpresa que avui la torre és oculta. Indiscernible, com jo. L’han revestida amb una lona per netejar-la i tapar-li les esquerdes que li han deixat el pas dels anys i l’exposició a la intempèrie. Un caprici pervers de la fortuna. Em miro les mans encartonades i clivellades com les pedres de la torre. Des del mig de la plaça, ella, distretament, ha encès una cigarreta i s’ha girat cap a la meva cantonada. M’he encongit per un calfred. Ha fet quatre pipades i ha seguit el seu camí. Observat

Intueixo, sota la tela, la catedral que es desperta amb la pàl·lida claror del sol hivernal. Com cada dia. La miro distretament mentre recullo un tros d’entrepà que algú m’ha deixat mentre dormia. Una malèvola astrugància. Puntual com sempre, cigarreta en mà, absorta en els seus pensaments ha passat prop meu. S’ha aturat i s’ha acostat just en el moment que jo m’alçava el coll de l’abric esmolat. M’ha mirat als ulls i amb un somriure m’ha ofert una cigarreta “Bon dia”. Avui després de tant de temps he tornat a ser VISIBLE.

EXISTEIXO.

En record al Florin, un jove sense sostre que van matar a Barcelona mentre dormia al carrer.

Aquest escrit va ser guardonat al concurs de relats de la Secretaria d’Universitats i Recerca el 2018
8
sin comentarios 61 lecturas concursobac karma: 61